dimarts, 15 de gener de 2008

EN CINTET, UN POBLET DE LA COSTA I EL CLUB NÀUTIC

En Cintet, pescador jubilat, és un home petit d’estatura i de cor gran, com les seves mans, en saludar-lo, sento com la meva ma desapareix en mig dels seus aspres dits, i això em dona confort, sembla com si amb aquesta apretada et pugui transmetre part de les seves vivències.

És fàcil trobar-lo per poder xerrar amb ell, tot el dia volta pel moll i talment forma part del seu paisatge, avui en Cintet m’ha explicat un conte.
Ara fa molt de temps, en un poblet de la costa, la seva gent mirava amb recel el mar, havien estat molts anys de penúries anant a la vela i a rem a pescar o fent llargues travessies en els velers de l’època, lluny de casa i en unes condicions molt difícils.


En Cintet explica el conte posant-hi sentiment, com si de la seva pròpia vida es tractes.
Els habitants del poblet, a mida que s’ho varen poder permetre van deixar d’avarar les seves barques, uns es van dedicar al conreu de les terres i d’altres aprofitant l’arribada del turisme es van convertir en hotelers i comerciants d’aquest nou i pròsper negoci. Pocs eren ja els pescadors que seguien malvivint del mar.
No gaire lluny del poblet hi havia una gran ciutat, els seus habitants, que buscaven la tranquil·litat, varen descobrir els encants d’aquest lloc idíl·lic, llavors fugint del soroll i les presses s’hi varen aposentar llargues temporades d’estiu.
Ara aquell mar que els vilatans miràvem amb rancúnies, tenia l’atractiu dels estiuejants, alguns d’ells tenien petits velers i d’altres sel’s construïen ells mateixos, no era massa difícil de fer-se una piragua i sortir a passejar per les aigües tranquil·les d’aquella badia. Aquestes mateixes embarcacions aviat també varen servir per anar a pescar o senzillament per a barquejar.
No va trigar massa temps en que la inquietud d’alguns d’aquests navegants els va portar a reunir-se i fer les primeres regates. Sense manies, aquest grup d’estiuejants es va fer amb un tros de platja per ubicar-hi les seves barques i poc a poc construir-hi la seva seu, fundant així un club nàutic. Entretant els vilatans s’ho miraven, sense mostrar massa interès per l’assumpte varen permetre l’apropiació d’aquest espai pels nouvinguts de la gran ciutat.

En Cintet reposa, sembla que mediti el final del relat i continua......, ara però parla en present i n’estic segur parla de la seva història.
El temps ha anat passant, aquella generació d’estiuejants és pràcticament extingida i avui molts d’els fills són residents a la vila, aquelles instal·lacions de la platja del club avui s’han convertit en un port esportiu amb totes les comoditats, aquest procés ha permès que a banda d’amarrar-hi iots mes o menys grans, es formés una escola de vela per a fomentar la pràctica d’aquest esport, no els hi ha anat malament, en aquests darrers anys hi han passat cinc regatistes olímpics i a més amb programes de vela escolar s’ha apropat als nens i nenes del poble una mica més a la Mar.


Ara aquest club, juntament amb d’altres entitats íntimament lligades a la nostre mar volen ser el nexe d’unió entre la vila marinera del passat i la vila marinera del present i del futur. L’escola de vela ha sigut i vol seguir sent la que transmet els coneixements i destreses per la navegació de vela als habitants de la vila i amb això potenciar la relació entre un poble de mar i la seva cultura.
En Cintet juntant les celles recrimina.
Avui, alguns vilatans encara son aliens a tot això, malgrat ja no miren amb recel al mar, doncs l’han oblidat, ja no recorden la seva historia propera al mar, les seves drassanes, els seus vaixells, pailebots i goletes, la seva escola de pilots. Ara el recel el tenen amb un club nàutic i la seva gent que els va robar un tros de platja, i no veuen però que la platja ja fa temps que es oberta i que a l’altre banda els esperen per donar-los la mà.

Mentre veu com un petit veler surt a navegar, recorda quan ell anava amb la llatina i tot volent recordar, molt emocionat culmina.
Era lliscar per l’aigua, gronxant-se amb les ones acariciats pel vent allà on blau es confon el mar amb el cel.

Aquesta historia podria ser la de qualsevol club nàutic de qualsevol poblet de la nostra costa i lluny d’obrir belles ferides modestament pretén fer-nos reflexionar sobre la seva existencia.