dissabte, 24 de desembre de 2011

BONES FESTES



dilluns, 14 de novembre de 2011

UN SOMNI FET REALITAT

Aleix Gelabert, creuant la línia d'arribada a Salvador de Bahia

“S’ha realitzat el meu somni”, aquestes van ser les primeres paraules de l’Aleix en arribar a Salvador de Bahia, desprès de travessar l’Atlàntic en solitari amb el seu Antaas. (embarcació classe mini de 6,5 metres d’eslora)

A poques milles de l’arribada, pendents del desenllaç, el passat dimarts 1 de novembre al vespre, des de casa, un servidor col·locava un post al facebook que deia, demà el blanenc farà cap, a Salvador de Bahia, “Aleix gaudeix de les darreres hores!!”

Ningú regala res, que poc podíem sospitar des d'aquí, que aquelles darreres hores serien un infern per l’Aleix, en mig d’una tempesta a la badia de “Todos los Santos” amb ratxes de mes de 30 nusos i ones que superaven els tres metres. I, com tots vosaltres suposeu, de morros, amb el vent de proa, fent bordos en un mar desordenat, amb el material fatigat i un home ja sense forces. Que dur..., havia trencat un pern de subjecció de la quilla i, com l’Aleix no les tenia totes amb la reparació realitzada, va haver de fer les darreres milles sense floc ni genaker, això li va fer perdre algunes posicions. Lluitava per estar entre els quinze i finalment va entrar disset. Això que importa?.

Finalment l’Aleix va fer cap, a Salvador de Bahia, el dimecres 2 de novembre a les 19h 47 min 53 segons. Va navegar 4200 milles en 30 dies, 4 hores, 30 min i 19 segons, a una mitjana de 5,80 nusos. Les darreres hores no les va gaudir, les va haver de patir i lluitar com un colós, més que mai vèncer l’adversitat va fer que la felicitat de la victòria fos encara més gran.

Aquesta fita, no era només el somni d’un navegant solitari, (deixa'm Aleix compartir el teu èxit), el Club Vela Blanes està d’enhorabona, per un grup de navegants d’un poble de la Costa Brava, el somni era que un dels seus membres algun dia assolís una fita com la que tu ara has aconseguit. Aleix, per nosaltres ets el millor i amb la teva grandesa ens has fet a nosaltres més grans. Felicitats Aleix celebra-ho tant com puguis, perquè això és UN SOMNI FET REALITAT.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

UN OPTIMISTA, CAP DE L'EXERCIT DEL FÈNIX

L'Èric (esquerra), el Jaume, la Marta, el Sergi, el Francesc i la Júlia.
XXX Vila de Blanes, gener de 2004

L’Èric va estar un parell de temporades am nosaltres, va estar inscrit a l’Escola de Vela i formar part de la nostra flota d’optimist entre els anys 2002 i 2004. Introvertit, de poques paraules, tenia un veritable interès en la vela, la seva mare ho comentava, feia els impossibles per a baixar a Blanes els caps de setmana a navegar.
Qui no coneix la seva història? “L’Eric i l’exèrcit del Fènix”, l’any 2005 en Xavi Mató en va rodar un documental que es va emetre per TV3, el mateix Eric en va escriure un llibre editat l’any 2006 per Edicions Proa S.A.. També se’n va fer una adaptació teatral escrita per Víctor Alexandre i dirigida per Pere Planella, va estar representada al teatre Borràs de l’abril al juny de 2007.
La història de l’Èric, o millor dit el seu mal son, va començar el vespre del dia 30 de setembre de 2004, quan una vintena de guàrdies civils, amb un ordre d’escorcoll, van entrar a casa seva, es van endur els seus aparells informàtics i el van acusar de terrorista. Després de prestar declaració a Blanes, el 13 de desembre del mateix any es va haver de presentar davant el fiscal de l’audiència nacional a Madrid, acusat de terrorista.
Recordo que des del Club, llavors, vàrem fer arribar a l’audiència nacional un escrit donant fe de la participació activa de l’Èric en la nostra escola de vela i flota d’optimist.
Els problemes de l’Èric venien d’uns mails que amb 14 anys, va escriure com a cap de l’exèrcit del Fènix (era un gran enamorat de les histories del Harry Potter) a tres cadenes de supermercats, exigint que s’etiquetés en català. La lectura que en va fer llavors la justícia, deixem-la a banda, el cert és que finalment el cas va quedar arxivat.
L’actor i director Joel Joan, vol portar aquesta història al cinema. La producció es realitza en micromecenatge (si hi voleu fer aportacions podeu fer-ho través de la seva pàgina web ) .
Avui, a Blanes això és notícia, perquè des de la productora s’han posat en contacte amb nosaltres per a gravar imatges de l’Èric, en aquest cas de l’actor que el representa, navegant a casa nostra.









dimarts, 27 de setembre de 2011

SENSE REGATISTES NO HI HA REGATA

Una balena a punt d'esclafar un regatista (imatge simulada)
De vegades perdem de vista que el regatista és l’element fonamental en l’esport de la vela
Els clubs, associacions de clubs, les federacions i els seus comitès (jutges, tècnics etc..), les secretaries de classe i associacions de propietaris, són entitats que formen part de l’univers de l’esport de la vela amb diferents finalitats però, que sense el seu nucli, el regatista, perden tot el seu sentit.
Anem a pams, com es relaciona el regatista amb les diferents entitats?
Els clubs, neixen per facilitar la pràctica de la vela a un grup, s’entén fonamental la localització, l’habilitació d’un espai que faciliti la trobada i la pràctica d’aquest esport. Amb el temps, la realitat ha portat als clubs a prioritzar la gestió dels seus espais i tot el que això comporta, per sobre de la gestió merament esportiva, es pot dir que la convivència amb la nàutica d’esbarjo i el seu entorn han fet possible la supervivència de la vela però, en l’àmbit dels clubs, s'ha relegat als regatistes a un segon terme. La decreixent aportació d’ajuts de l’administració a l’esport, fa que la vela a hores d’ara, tan sols es mantingui pel prestigi que pugui aportar a l’entitat.
Les federacions estan constituïdes per clubs, esportistes, tècnics, jutges... amb la finalitat principal, com ja hem dit, de fomentar i promocionar la pràctica de la vela. En la pràctica, l’assemblea de las federacions la formen majoritàriament els clubs (80% aprox.) i, per tant, les polítiques federatives van en aquesta direcció. Depèn de la sensibilitat de la junta directiva del moment, que afavoreixi més o menys, les polítiques en favor dels regatistes. Actualment, davant el dilema del pagament d’inscripcions en vela infantil, han passat per davant els suposats interessos dels clubs, als interessos dels regatistes i de l'objectiu que ja hem assenyalat anteriorment.
Els comitès, no cal dir-ho, estan per defensar els interessos dels seus col·lectius. El de Jutges, ha d'afavorir a oficials de regates, jutges i àrbitres; mentre que el de Tècnics, a instructors, entrenadors..etc.
Qui està doncs, amb el regatista?
Només ens en queda una, les associacions de la classe o de propietaris, representats pel seu home fort: el secretari de classe.
Se m'acudeix que a part d’estar vetllant pel compliment de les normes de classe, també ho ha de fer pels interessos de la seva flota. De tot el que hem vist fins ara, a casa nostra, el secretari és el més desvalgut, el que de menys recursos disposa però, a la vegada, contràriament pot disposar de la força que li dona ostentar la representació de la seva flota. En d’altres disciplines esportives, com el tennis, la ATP (Asociació de tennistes profesionals) és la propietària del rànking, del circuit i dels drets televisius, mentre la federació internacional només es fa càrrec del circuit Futures (joves promeses). En el cas de la IODA (International Optimist Dinghy Assotiation), podem dir que ja té el seu propi circuit i és propietària dels esdeveniments més importants de la classe.
Penso que en un futur immediat, les nostres associacions de classe i els nostres secretaris hauran de treballar en aquesta direcció per defensar els interessos de les seves flotes.
Pensant ara en el col·lectiu de regatistes de les diferents classes, crec que la Federació els hi hauria de donar veu (a l’assemblea tan sols un regatista de vela lleugera, un de patí, un de creuer i un de radiocontrol), mitjançant la creació de la figura SÍNDIC DEL REGATISTA, que hauria de ser absolutament independent, hauria de recollir les queixes i precs dels regatistes, seria bo que emetés un informe que anualment es donés a conèixer a tot el col·lectiu.
No ho perdem de vista sense regatistes no hi ha vela de competició, el regatista és l’element fonamental del nostre esport.

dimecres, 14 de setembre de 2011

"EN 13 Y EN MARTES NI TE CASES NI TE EMBARQUES"

Foto (Ultima Hora Menorca)

Accidentat ha estat el viatge de tornada de la flota catalana desplaçada a Maó per a celebrar el campionat d’Espanya de la classe Europe.
Al final tot quedarà en una anècdota, però els moments viscuts segur que els recordaran durant molt de temps els regatistes de la flota catalana.
L’embarc a Ciutadella al Ferry de Balearia “Felipe II”, s’havia de fer ni més ni menys el dimarts 13 de setembre, la maniobra requeria marxa enrera, en una rampa amb forta pendent. En aquesta disposició, les boles de les furgonetes activaven els frens y amb això els embragues es rescalfaven. Podríem dir que aquesta maniobra revestia una certa complicació, això va fer que els conductors que restaven a l’espera baixessin dels seus vehicles per col·laborar i veure de més a prop l’operació.
Horror, una de les furgonetes, sense el fre de mà es comença a desplaçar per la plataforma del Dic de Son Blanc en direcció al Ferry, res a fer, cau a l’aigua amb la sort que l’angle entre el vehicle i la llança allibera el remolc que queda aparcat just al cantell del moll.
Està clar, aquesta furgoneta de moment es va quedar a Menorca, a l’espera de que una grua la treies de l’aigua ..Rac, assegurances papers, etc, al final ningú va prendre mal i esperem que tot quedi en una anècdota.

dijous, 18 d’agost de 2011

HE VENUT EL "i...", EL MEU DARRER 470

El "i..." a punt de partir

Diuen que els millors moments d’un armador són el de la compra de l’embarcació i el moment en que se’n desprèn.
Per a mí, el de la compra va ser el millor, els somnis, la il·lusió i el desig s’ajuntaven en poques hores, un sumatori de sensacions en positiu es van apoderar de mi. En el moment de la venda, les sensacions han estat contradictòries, d’una banda he aconseguit posar fi a una relació que considerava acabada i de l’altre m’he enfrontat a tots els records que m’han passat per la ment i que a hores d’ara ja formen part de mi mateix. Tan se val el “i…” està camí de Cartagena, la seva nova llar.
La venda del “i…” per a mí no només ha representat la venda d´un veler, realment amb aquesta venda, poso fi a la meva relació amb una colla de 470’s.
Tot va començar fa més de trenta anys, llavors, a Lloret, ens passàvem les tardes d’estiu amb una colla d’amics intentant planejar amb les nostres taules de windsurf. Vist el material d’avui allò eren veritables portaavions, amb molta flotavilitat però de difícil maniobra.
Després de fer alguna sortida en el 420 dels Cabutí amb el Paco Llobet, el cuquet de la vela lleugera em va agafar de valent.
Un parell de cascs de cap per avall al pati d'una torre de Cerdanyola, aconseguits per un comercial de pintures a canvi d’uns talons incobrables, van ser el meu objectiu. Un cop en contacte amb el propietari, que va resultar molt interessat en treure’s aquells trastos de sobre, tot va ser molt favorable, inclòs el preu, l’única condició era que ens els havíem de quedar els dos. Amb l’ajut dels meus col·legues vàrem aconseguir vendre’n un, el que estava en millor estat (va resultar un 420 que va viatjar cap a Sant Sebastián) i l’altre de nom “Cuc” va ser a partir de llavors el meu primer 470. Aquell primer estiu amb l’ajut del Paco, el vàrem aparellar i condicionar mínimament per navegar. Quan va arribar el “Cuc”, a la platja de Lloret ja n’hi havia un altre de 470, el “Fua” dels germans Cantín. En pocs anys hi va arribar un tercer el “Granito” del Carles Gorina, un Roga nou, flamant, que emmirallava als membres d’una incipient flota de 470 a Lloret, s’incorporava també en aquella època una unitat de color groc propietat de dos germanes franceses.
El Gorina no es conformava amb poc i no va trigar en canviar el seu Roga per un Nautivela de darrera generació, el seu Roga, relativament nou, va caure en les meves mans passant a ser el “Cuc II”. Els moviments s’anaven succeint en cadena i el vell casc de cap per avall d’una torre de Cerdanyola, va anar a parar a mans del Pedro Nuviola.
La flota anava creixent. S’incorporava el “Mig” de l’Oscar March, després de la Cesca la meva esposa, l’Oscar va ser el meu primer tripulant, home involucrat amb els 470, fins fa ben poc ha estat el secretari de la classe a Catalunya.
El “i…” arriva el 1994 a Lloret, és un Nautivela molt nou, de la campanya olímpica de Barcelona 1992, L’Ignasi Brugarolas el té durant tres temporades i el 1997 passa a ser el meu darrer 470, els moviments continuen, com ja es tradició el meu “cuc II” passa a mans altre cop del Pedro Nuviola i el seu “Cuc” a mans del Jordi Todó.
Entretant s’incorporaven, el “Sofia II” de l’Oriol Riera, el “Campeón“ del Mateo Costa, el “Tro vermell” de Josep Escudé i el “Sa Lola” del Jordi Montava.

La flota de 470's de Lloret (any 2001)


La flota de 470 de Lloret arribava al seu màxim esplendor amb una desena d’unitats, regates competides i un ambient immillorable.
Però el declivi arriba inexorablement, la flota va anar disminuint i fins i tot el “i...” va passar els darrers anys tancat en un garatge.
Ara mentre el meu antic veler fa els seus primers bords a la badia de Cartagena, a Lloret només queda un 470, el “Fua” del Mario Lloré que després de 30 anys s’ha tornat a quedar sol.
Com us deia abans en el moment de vendre el “i…”, les sensacions han estat contradictòries i ha estat inevitable rendir-li aquest petit homenatge.

diumenge, 3 de juliol de 2011

EL PAILEBOT SANTA EULÀLIA DECLARAT BÉ CULTURAL D’INTERÈS NACIONAL

El Sta. Eulàlia a Veles per la Pau, Fórum de les cultures 2004 (foto Oriol Subirà)

El Pailebot Santa Eulàlia ha estat declarat bé cultural d’interès nacional, per l’acord de govern 106/2011, del 28 de juny, per ser un vaixell únic i singular, testimoni d’un moment soci econòmic, tècnic, industrial i comercial molt concret de la història del país, del qual, no es conserva cap altre exemplar a Catalunya.

L’any 1997, mitjançant subhasta pública, el Museu Marítim de Barcelona, va adquirir el “Sayremar Uno”, embarcació embargada per la tresoreria de la Seguretat Social. Aquest vaixell s’utilitzava com auxiliar en treballs submarins, un bastiment llavors desarborat de qualsevol aparell de vela, i per contra equipat amb una sèrie de grues hidràuliques a coberta.
Al darrera de tot plegat, es tractava de restaurar, (millor dit, reconstruir) un antic pailebot avarat el 14 de gener de 1919 des de la platja de Torrevella, es tractava del “Carmen Flores” utilitzat en els primers anys en el transport de la taronja, va ser utilitzat també en la cursa per fer les Amèriques. Va passar per altres mans i amb diferents noms fins arribar als nostres dies.
El 1998 el Santa Eulàlia, anomenat així en honor a la patrona de Barcelona, es va treure de l’aigua i després d’una minuciosa inspecció, es va per procedir a la total restauració del casc, feines que es van allargar per un any. A continuació, calia restablir la seva configuració original, els tres pals, el botaló i l’eixàrcia. Des de l’any 2000, el Sta Eulàlia està plenament operatiu i amarrat al Moll Bosch i Alsina del Port de Barcelona, és el vaixell insígnia del museu Marítim i peça fonamental en els programes educatius i activitats relacionades amb el mar.
El Sta. Eulàlia a Veles per la Pau, Fórum de les cultures 2004 (foto Oriol Subirà)

El Sta Eulalia és el darrer pailebot que es conserva a Catalunya, com hem dit de manufactura alacantina, sembla que la seva configuració és pràcticament idèntica als construïts a Catalunya. A la província marítima de Mataró se’n van construir 22 entre el 1816 i el 1875, 1 a Calella, 1 a Canet, 1 a Mataró, 2 a Vilassar, 5 a Lloret de Mar, 5 a Arenys de Mar i 7 a Blanes.

De fet, el pailebot és una goleta. A Catalunya, de vegades s’utilitzava aquest nom en el vaixell típic de cabotatge i com a deformació del nom anglès “pilot’s boat”, embarcació del pilot o pràctic del port.

Sembla, que aquesta declaració de bé cultural d’interès nacional, haurà de garantir la supervivència d’aquest darrer bastiment desaparegut de les nostres costes. Sigui benvinguda aquesta declaració, però convençuts, de que cal anar més lluny i aconseguir la protecció urgent d’un catàleg d’embarcacions de fusta, (de pesca, velers, velers esportius...) que de la mateixa manera que els velers mercants, desapareixeran en breu del nostre paisatge.

dilluns, 13 de juny de 2011

LA GENERACIÓ BISC ES QUEDA ORFE

La generació BISC amb els actuals responsables de la FCV (Foto vela.cat)

Tots sabem que s’anomena generació BISC a la seixantena de joves esportistes que actualment són al programa ARC de la Federació Catalana de Vela, aquests esportistes provenen de la classe optimist, conseqüència d’un treball molt ben fet, d’una època on es sumaven de sinergies dels directius i professionals de la federació, secretaris de classe, responsables tècnics de clubs nàutics i finalment dels propis entrenadors d’aquests regatistes.
En la dècada passada es va iniciar la professionalització de les àrees esportives dels clubs nàutics, llavors es va començar a implantar una 1ª onada de directors esportius. Al bon nivell d’aquells tècnics i dels seus entrenadors, a la disponibilitat dels comodors i responsables de vela dels mateixos clubs, a la capacitat d’enteniment i diàleg dels secretaris de classe, en primer lloc del Miquel Angel Tejero i després del seu successor Manel Dominguez., i sobretot a la persona que va coordinar i promoure aquest treball en equip, el “Pep Subi” (llavors director tècnic de la FCV), es deu que tothom donés el millor de sí mateix, que tothom treballés en la mateixa direcció, reunions de capitans de flota, de secretaris, concentracions de regatistes, d’entrenadors, coordinadors tècnics zonals, clínics internacionals etc.
El Pep, a més de dissenyar el programa tècnic de la pròpia fede va posar en marxa diferents programes que han estat el mirall d’altres federacions i del propi Consell Català de l’Esport com “l’Itinerari en el món de la Vela”, “Tutorització de canvi de classe”.
En aquests anys, hem vist néixer i créixer una generació de navegants irrepetible, no ho vaig a desgranar ara, perquè és de tots coneguda la quantitat d’èxits de primer nivell que aquests joves han aportat en classes infantils i juvenils a la Vela Catalana. Deu ser veritat que no hi ha ningú imprescindible però en aquest cas es fa difícil creure que sense el Pep i sobre tot obviant el camí que ell ha marcat, tot això finalment eviti caure en un forat.
El futur d’aquesta colla hauria de ser d’allò més esperançador, però les ombres planegen ara sobre la seva realitat. Fa uns dies vaig coincidir amb el pare de dos d’aquests indiscutibles regatistes de la “generació Bisc”, dels seus comentaris ha sorgit el títol d’aquest escrit, “els meus fills han quedat orfes”, els vàrem posar a navegar quan tothom remava en la mateixa direcció, teníem la sensació de que tothom ajudava, federació, clubs, tècnics (va fer també esment als secretaris de la classe) i ara que tenen el més alt nivell, tenen la sensació d’haver-se quedat sols.
Els canvis que ha sofert la federació han comportat que els ajuts econòmics hagin pràcticament desaparegut pels nostres esportistes, però no només d’això es queixava el resignat pare dels regatistes. La seva reivindicació era haver perdut el referent, l’home que havia sabut sumar en positiu l’entorn del nostre esport.
Estic absolutament convençut que el Pep, amb els seus coneixements i la seva capacitat ara portarà el Centre Municipal de Vela de Barcelona a la seva millor etapa, però els joves regatistes de la catalana el trobaran molt a faltar.

dilluns, 2 de maig de 2011

BARQUEJAR AMB LA TAFANERA

Cala Gran, Lloret de Mar

En línia amb la meva gran passió, el mar i la navegació, l’estiu del 1990, quan l’Aleix, el meu fill gran encara no tenia un any, vaig voler convèncer a la meva esposa, la Cesca. “hauríem de comprar una petita embarcació lleugera a motor per tal que puguem sortir a mar des de la platja”, “Oriol, ja tens un 470 a la platja” va replicar, “pels dies que no fa vent, per sortir a barquejar, ja la tindrem per quan els nens siguin una mica més grans”, li vaig respondre.


La Tafanera

El tema va anar endavant, ens vàrem firar amb la Tafanera, una Fibrester, model Esplai de 3,57 metres d’eslora i 1,59 de màniga, equipada amb rems i un motor Mercury de 5 cv.


Primer amb l’Aleix i més tard també amb la Júlia fèiem sortides a Es Frares, Cala d’en Trons, La Tortuga o Cala Gran. Allí desembarcàvem, ens banyàvem, pescàvem i caçàvem crancs (d’aquells peluts i més grans). Aquelles sortides es varen anar convertint en petites aventures, vàrem anomenar alguns racons com el Cau dels Pirates o el Cau de la Sirena, la fantasia ens acompanyava, de vegades fins i tot estàvem pendents del possible retorn dels corsaris al seu amagatall.
Aquelles sortides es van anar produint fins que els meus fills van deixar de ser nens. Aquells nens, que ja són grans avui respecten i coneixen el mar una mica millor, la Tafanera en aquell temps els hi va donar més d’una lliçó.


L’any 2007 quan a nosaltres ja no ens feia servei, la vàrem vendre, ara la Tafanera està a "Sa Caleta", desitjo que pugui seguir ensenyant a estimar el mar a una nova generació.

dimecres, 23 de març de 2011

EL GERI HA DOBLAT HORNOS

El Geri conversa amb l'Aleix a bord del FMC
El passat diumenge 20 de març a les 8h del matí, el Geri, juntament amb l’experimentat regatista francès Ludovic Aglaor i a bord del Forum Maritim Català (antic Educación sin Fronteras) va entrar a l’Atlàntic doblant el mític Cap d’Hornos.
El FMC ja va de tornada a Barcelona en la seva participació en la Barcelona World Race, no han tingut massa contratemps a banda de l’aturada obligada de 48 hores a Wellington per reparar la potabilitzadora. Havien arribat a passar sed en el mar de Tasmania, explicava el Geri i continuava “No estàvem arriscant res, i seguirem d'aquesta manera sense cercar el límit del vaixell. No té sentit, especialment si pensem que els dos vaixells del darrere estan lluny”. El mar però es imprevisible i mentre estava escrivint aquest document i a l’alçaria de les Illes Malvines, aquesta nit passada el Gerard i el Ludovic han capejat el pitjor temporal de la seva volta al món, superant a pal nu vents de més de 110 quilometres per hora.
Sembla que era ahir, però ja han passat uns anys, el Geri va estar l’entrenador de la flota d’europes de Blanes, això va ser en les temporades 2004 i 2005, els nostres regatistes en guarden un molt bon record i avui es poden comptar entre els seus amics.
El Gerard en la seva carrera de navegant compta amb un currículum espectacular. En la classe europe, 2n al mundial 2002 de Canadà, 3r a l’europeu 2007 a l’Escala. En quant als Campionats d’Espanya 3r el 2004 a Santiago de la Rivera, 1r el 2006 a L’Escala i 2n en el Campionat d’Espanya organitzat pel Club de Vela Blanes, amb l’anècdota de que en aquell campionat vàrem sortejar una embarcació de la classe europe i l’afortunat no podia ser un altre que el benvolgut Geri.
També recordar que l’any 2004 va fer d’esparring en la preparació de la Neus Garriga per a les Olimpíades d’Atenes. La Neus actualment entrena també la nostra flota de Blanes.
Com a navegant d’altura també té un currículum envejable , en la classe mini, 3r a la Mini Solo 2006, 1r a Les Sables d'Olonne - Les Azores - Les Sables d'Olonne 2006, 4r a la Mini Transat “series” 2007. I finalment 20è en “protos” a l’Edició 2009 de la Mini Transat però amb el mèrit afegit de fer-ho amb una embarcació fabricada per ell mateix PEPINO L'EMPORDA.
A partir d’allí el Geri ha fet el salt a la classe IMOCA Open 60, que està especialment dissenyat per a la navegació oceànica en solitari o en doble, embarcacions de 60 peus (18,29 metres) d’eslora ni els 4,5 metres de calat, i que el pal no ultrapassi els 28 metres sobre el nivell de l’aigua. El Geri continua acumulant experiència per a la seva prometedora carrera com a navegant oceànic.
El dia abans de la sortida de la BWR encara va trobar temps per ensenyar la seva joguina a alguns afortunats del Club Vela Blanes.


dimarts, 1 de març de 2011

ESPANYA O BULGÀRIA?, ... BLANES

Banderes de diferents nacionalitats onejen al vent

La Vicky és de la cantera de Blanes, dèu el seu aprenentatge d'una banda a la seva valua però també a la dels seus entrenadors, especialment al David i al Marc. Enguany ha fet una temporada excel•lent, ha quedat cinquena del rànking classificatori per la selecció catalana. Sis han estat les regates puntuables i després d’haver signat molt bons resultats s’ha acreditat com a membre de la selecció catalana de ple dret. Aproximadament 300 regatistes dividits en 3 grups són els que somnien cada any en arribar a portar algun dia el polo de la catalana i participar en la Copa o Campionat d’Espanya.

Arribat aquest punt, d’acord amb una sèrie de normatives de difícil comprensió per una nena de dotze anys ha calgut prendre una decisió. Espanya o Bulgària

S’han fet consultes a la IODA (International Optimist Dinghy Association) sobre la regulació de casos similars, en aquest cas Amneris Calle (IODA Regatta Secretary), amablement ens ha fet arribar les seves apreciacions.
La IODA tan sols regula la nacionalitat dels participants en els seus esdeveniments, en principi els campionats continentals i el mundial, s’interpreta d’una manera piramidal, així les regates classificatòries per aquests esdeveniments, d’una banda Copa i Campionat d’Espanya per els Europeus i Mundials i les regates selectives a Catalunya per a la Copa i Campionat d’Espanya, hauran de complir amb els següents principis:
• Un regatista tan sols pot pertànyer a una associació nacional
• La inscripció a un esdeveniment IODA la fa una associació nacional qui prèviament haurà pres la decisió d’acceptar l'afiliació d’un regatista.
• Per participar en un esdeveniment IODA cal tenir la nacionalitat o la residencia del país a que es representa.
• Sense justificació no es pot canviar de país abans de dos anys passats del moment en que vas començar a representar un país.
• En cas de discrepàncies entre nacionalitat i residència, l’executiu IODA considera principal el país on el regatista infantil cursa els seus estudis.

Vistos aquests comentaris i donades les següents circumstàncies: La Vicky té nacionalitat búlgara i residència a Blanes, l’any passat va participar i guanyar el campionat de Bulgària, va participar al campionat d’Europa de la classe optimist amb afiliació IODA-BULAGARY i havent pres la decisió de participar en els esdeveniments IODA com a membre de l’equip búlgar. Ha calgut regularitzar la situació.
La blanenca ha renunciat a la participació a la Copa i Campionat d’Espanya com a membre de la selecció catalana, cedint la seva plaça al següent del rànking (tot i que per ser justos ha calgut recalificar totes les proves sense la seva participació). També ha clarificat la seva situació en quant a la classe optimist, preval com a membre de l’associació búlgara renunciant a la pertinença a la AECIO.
Malgrat l'exposat la Vicky segueix tenint llicència de la Federació Catalana de Vela pel Club de Vela Blanes i és de suposar que podrà participar en totes les regates que no són esdeveniments IODA com a regatista del nostre club, al meu entendre i d’acord amb el que estableix la guia Part 1.3 Campionat de Catalunya, article 22, la Vicky no només podrà participar sinó també accedir als pòdiums d’aquests campionats.
En un món més globalitzat, serà habitual trobar-se amb situacions similars, em comentava l’altre dia un mestre de segon cicle que en les seves aules hi havia alumnes de fins a 22 nacionalitats diferents. Segurament caldrà regular-ho tot plegat sent curosos en respectar els drets de cadascun i sense malmetre els dels demès.
En el lloc i a l’edat de la Vicky jo segurament no sabria sentir-me ni espanyola ni búlgara, la decisió de la nacionalitat l’han pres els adults. Ara bé, per la lògica de la proximitat, la Vicky s’hauria d’identificar com a Blanenca i Catalana, i en el cas de que arribi una regulació és això darrer el que caldria respectar.

dimarts, 1 de febrer de 2011

BWR, GRÀCIES BARCELONA

L’equip de Neutrogena amb la pancarta “Gràcies Barcelona”, foto d’Alfred Farre
Aquests dies Barcelona ha tornat a ser el centre de les mirades dels afeccionats de tot el món a l’esport de la Vela, en aquest cas de la vela oceànica en el seu més alt nivell. La segona edició de la Barcelona World Race està servida. Just ara fa un mes de la sortida que es va donar el 31 de desembre i els resta encara 2/3 parts del recorregut.
La idea de la BWR, va néixer de la mà d’Andor Serra i Toni Guiu. El primer, l’Andor es actualment el Director General en l’organització de l’esdeveniment, un home que ja va tenir un paper rellevant en l’organització de les disciplines de Vela en les olimpíades de Barcelona 92 i també en la posterior creació del Centre Municipal de Vela en el Port Olímpic. El segon, el Toni ha estat un dels pioners en les regates d’altura de circumnavegació de la terra, va ser un dels protagonistes de la primera tripulació catalana en participar a la Whitbread, l’any 1981-82, amb el llegendari Licor-43 amb Tomàs Gallart, Rafa Tibau, Nando Muñoz i Jordi Brufau i posteriorment amb el Fortuna Lights va repetir l’experiència.
La BWR no ha estat una franquícia, que s’ha portat a Barcelona a cop de talonari, sinó que s’ha dissenyat aquí per gent de casa i s’ha anat a vendre a fora, en primera instància i abans de la primer edició de 2007 amb l’ajut de Mark Turner i Ellen McArthur. La primera edició ja va estar qualificada d’exitosa, després de la BWR 07-08 s’han posat en marxa, amb molt encert, una sèrie de projectes per fomentar i impulsar la regata, com la creació de l’escuderia (Sailing Team), la regata “Vuelta a España” i el New York – Barcelona Transoceanic Sailing Record.
L’encert en la presa de decisions i el dur treball han donat els millors fruits, enguany s’ha aconseguit una participació de luxe, 14 equips molt competitius s’han donat cita a la línia de sortida.
La fundació navegació oceànica Barcelona és qui organitza l’esdeveniment, la FNOB està constituïda per l'Ajuntament de Barcelona, la Fira de Barcelona, l'Autoritat Portuària de Barcelona i la Cambra de Comerç de Barcelona, tenint al Consorci EL FAR com a gestor tècnic.
Les eleccions passades a la Generalitat més les que es produiran a l’ajuntament de Barcelona el proper mes de maig, segur que modificaran el color d’alguns del membres de la Fundació.
Esperem que tot i els canvis polítics es respecti l’estructura tècnica de l’organització, els avals els ha de donar el recorregut, la bona gestió i els èxits i no pas els carnets, esperem doncs que deixin en mans de l’Andor i del seu equip la organització de la tercera edició de la BWR. Lluny de la política, l’equip del Neutrogena va voler exterioritzar els seus sentiments el dia 31 de desembre davant dels mitjans que s’aplegaven a les palanques, davant dels amarradors. per a captar l’acomiadament dels skippers amb els seus familiars i amics. L’equip amb sponsor noruec va voler mostrar aquesta pancarta “Gràcies Barcelona” i amb això agrair tant la iniciativa de la ciutat en la organització com els ajuts rebuts en aquesta ciutat per a poder estar en la línia de sortida. La instantània va ser captada per l’amic Alfred Farré