dijous, 18 d’agost de 2011

HE VENUT EL "i...", EL MEU DARRER 470

El "i..." a punt de partir

Diuen que els millors moments d’un armador són el de la compra de l’embarcació i el moment en que se’n desprèn.
Per a mí, el de la compra va ser el millor, els somnis, la il·lusió i el desig s’ajuntaven en poques hores, un sumatori de sensacions en positiu es van apoderar de mi. En el moment de la venda, les sensacions han estat contradictòries, d’una banda he aconseguit posar fi a una relació que considerava acabada i de l’altre m’he enfrontat a tots els records que m’han passat per la ment i que a hores d’ara ja formen part de mi mateix. Tan se val el “i…” està camí de Cartagena, la seva nova llar.
La venda del “i…” per a mí no només ha representat la venda d´un veler, realment amb aquesta venda, poso fi a la meva relació amb una colla de 470’s.
Tot va començar fa més de trenta anys, llavors, a Lloret, ens passàvem les tardes d’estiu amb una colla d’amics intentant planejar amb les nostres taules de windsurf. Vist el material d’avui allò eren veritables portaavions, amb molta flotavilitat però de difícil maniobra.
Després de fer alguna sortida en el 420 dels Cabutí amb el Paco Llobet, el cuquet de la vela lleugera em va agafar de valent.
Un parell de cascs de cap per avall al pati d'una torre de Cerdanyola, aconseguits per un comercial de pintures a canvi d’uns talons incobrables, van ser el meu objectiu. Un cop en contacte amb el propietari, que va resultar molt interessat en treure’s aquells trastos de sobre, tot va ser molt favorable, inclòs el preu, l’única condició era que ens els havíem de quedar els dos. Amb l’ajut dels meus col·legues vàrem aconseguir vendre’n un, el que estava en millor estat (va resultar un 420 que va viatjar cap a Sant Sebastián) i l’altre de nom “Cuc” va ser a partir de llavors el meu primer 470. Aquell primer estiu amb l’ajut del Paco, el vàrem aparellar i condicionar mínimament per navegar. Quan va arribar el “Cuc”, a la platja de Lloret ja n’hi havia un altre de 470, el “Fua” dels germans Cantín. En pocs anys hi va arribar un tercer el “Granito” del Carles Gorina, un Roga nou, flamant, que emmirallava als membres d’una incipient flota de 470 a Lloret, s’incorporava també en aquella època una unitat de color groc propietat de dos germanes franceses.
El Gorina no es conformava amb poc i no va trigar en canviar el seu Roga per un Nautivela de darrera generació, el seu Roga, relativament nou, va caure en les meves mans passant a ser el “Cuc II”. Els moviments s’anaven succeint en cadena i el vell casc de cap per avall d’una torre de Cerdanyola, va anar a parar a mans del Pedro Nuviola.
La flota anava creixent. S’incorporava el “Mig” de l’Oscar March, després de la Cesca la meva esposa, l’Oscar va ser el meu primer tripulant, home involucrat amb els 470, fins fa ben poc ha estat el secretari de la classe a Catalunya.
El “i…” arriva el 1994 a Lloret, és un Nautivela molt nou, de la campanya olímpica de Barcelona 1992, L’Ignasi Brugarolas el té durant tres temporades i el 1997 passa a ser el meu darrer 470, els moviments continuen, com ja es tradició el meu “cuc II” passa a mans altre cop del Pedro Nuviola i el seu “Cuc” a mans del Jordi Todó.
Entretant s’incorporaven, el “Sofia II” de l’Oriol Riera, el “Campeón“ del Mateo Costa, el “Tro vermell” de Josep Escudé i el “Sa Lola” del Jordi Montava.

La flota de 470's de Lloret (any 2001)


La flota de 470 de Lloret arribava al seu màxim esplendor amb una desena d’unitats, regates competides i un ambient immillorable.
Però el declivi arriba inexorablement, la flota va anar disminuint i fins i tot el “i...” va passar els darrers anys tancat en un garatge.
Ara mentre el meu antic veler fa els seus primers bords a la badia de Cartagena, a Lloret només queda un 470, el “Fua” del Mario Lloré que després de 30 anys s’ha tornat a quedar sol.
Com us deia abans en el moment de vendre el “i…”, les sensacions han estat contradictòries i ha estat inevitable rendir-li aquest petit homenatge.