diumenge, 28 de desembre de 2014

PAU SENSAT, DE BLANES AL FIRMAMENT

Blanes va brillar amb nom propi en la construcció de velers al segle XIX, no només per la quantitat que se  n'hi varen construir a les seves drassanes sinó per la qualitat d'aquelles construccions navals. De la mà dels mestres d'aixa (3), Josep Simeó i Vieta de començaments del segle XIX,  Francesc Miquel (fins 1839) , Joan Fabregas (fins 1852), Joaquim Miquel (fins 1851), Josep Vieta i Burset "avi Baguer" (fins 1864), Salvador Vieta i Paset, (fins 1858) i el seu germà Josep Vieta i Paset "hereu Baguer" (fins  1878), d'aquest darrer cal ressaltar la construcció d'una bricbarca o Corbeta anomenada Pau Sensat que va escriure el seu nom en lletres d'or a la història marítima catalana. 
El Pau Sensat en una aquarel·la de Riera (4)
El Pau Sensat (2) va ser construït a les drassanes de Josep Vieta i Paset "noi Bagué", el 1878, amb un desplaçament de 539 tones, de les quals 487 t. netes i una càrrega màxima de 700 t., amb una eslora de 44 metres, una  màniga de 9,1 i un puntal de 5,64  
Fotografia del Pau Sensat (3) 
El nom del Pau Sensat va lligat per força al capità de El Masnou Salvador Maristany i Sensat, de família formada per marinos de El Masnou, els seus avantpassats materns eren fabricants de veles en aquesta localitat del Maresme (7).
L'any 1880 sota el comandament del capità Maristany, en un viatge on va donar la volta al món, va ser el primer vaixell espanyol en creuar el canal de Suez (4)
Però sens dubte el fet més remarcable del Pau Sensat, va ser establir un record inimaginable per l'època, va fer la travessa de l'atlàntic en tan sols 15 dies. Aquesta proesa la va realitzar anant del Port de Charleston als E.E.U.U. fins a Gibraltar, corrent un temporal i navegant amb puntes sostingudes de fins 18 nusos. 
El Pau Sensat en un dibuix d'Emerencià Roig  (2)
Emerencià Roig va recollir el relat del mariner de Blanes Juan Portes que reproduïm a continuació.(1)
"Después de haber colmado la bodega de botes de drogas, víveres y agua, salimos un día de invierno de 1878 del puerto de Charleston, con destino a Barcelona. Mandaba el buque el capitán don Pablo Sensat, homónimo del mismo, con quince-hombres de tripulación. 
Fuera ya del puerto, y soltado el cable que nos tenía asidos al remolcador, los marineros subidos a las vergas, empezaron a desplegar las del palo trinquete mayor, hasta las velas más altas, insertadas en los masteleros de juanete, los rizos, los estays, y la mayor, que hinchándose, desde luego, con las rachas del viento, hicieron avanzar el buque, levantando flecos de espuma por la parte de proa, y dejando una estela muy prolongada detrás del timón.
Unas millas mar adentro, perdimos de vista la silueta de Charleston, divisándose no más la parte más elevada de la costa.
Al día siguiente de navegar, empezó por soplar una fuerte ventolera del NO. que levantó una mar muy gruesa. Las rachas del viento crubana el espacio y el horizonte aparecía cubierto por una barra o f; de nubarrones, levantando un oleaje que se deshacía en espumas y hacía avanzar i con extraordinária rapidez al buque, que traía sus velas extendidas! y muy tirantes.
Para que el velamen no sufriese, el capitán mandó doblar foques, estays y velas, de los masteleros de juanete; maniobra difícil y que la marinería ejecutó sin temer los bandazos que daba el buque en miedio de aquel temporal deshecho. Aumentó el huracán y las olas se hicieron cada vez más gigantescas y encrespadas. Empujado por éstas y por el viento, y no llevando más velamen que las dos gavias del palo trinquete, el Pablo Sensat empezó a volar con una velocidad de 18 millas por hora. Había.recorrido unas 50 con esta marcha, cuando estalló con todas sus fuerzas aquella rama de equinoccio. Las rachas del huracán producían sordos rumores que aumentaban al topar con la arboladura, cordaje y aparejos del buque. De aquel conjunto de obenques, burdas y cabos, salían miles de ecos diferentes como otras tantas cuerdas armónicas que vibrasen en un concierto loco y falto de dirección. El vendaval hacía que las velas permaneciesen hinchadas a guisa de conchas y los marineros no podían tenerse en pie, al maniobrar sobre cubierta.
Maqueta del Pau Sensat, donació d'Emerencià Roig al Museu Cau Ferrat de Sitges
Con aquel viento equinoccial, las olas, después de abatir al velero, lo alcanzaban y caían encima de él como un monte que se desplomase con estruendo fragoroso y se esparcían por cubierta, que, aunque tenía abiertos todos sus portalones, no podían éstos engullir toda el agua que penetraba en la nave y que llegaba a las rodillas de los tripulantes que, con trabajos, podían moverse en medio de aquel charco. Aquellos invasores montes de agua llevábanse pipas, bocoyes, jaulas y aparejos. Un golpe de mar arrancó al capitán y a dos pilotos, que estaban en el timón, rebatiéndolos contra el palo trinquete, en donde quedaron desvanecidos luchando contra los golpes de mar. Los marineros los recogieron llevándolos debajo del castillo de popa, costándoles no poco el hacerlos volver en sí. Y así capeando el temporal, pasaron cinco días, viendo siempre la muerte al ojo, con el peligro de que una ola los hundiese de que la arboladura cediese o de que el mar arrebatase algún hombre. Fueron cinco días mortales. Sólo se alimentaron de galleta, y apenas cerraron los ojos, luchando sin cesar
entre la vida y la muerte.
Dada la velocidad de 18 millas por hora, se adelantaron a todos los buques que hacían semejante rumbo, pero casi todos con la arboladura rota, o las velas rasgadas.
Por fin amainó algo la furia del temporal. El oleaje, por su extraordinaria altura, aún privaba de columbrar el horizonte, pero ya no se deshacía con tanta furia sobre el bergantín. Izaron un tragavientos encima del botalón y el buque corriendo más que las olas, cortaba ya diestramente las que cerraban su paso. Aunque el mal tiempo fué continuando, con aquella vela auxiliar, el barco prosiguió su loca carrera. La gente de a bordo pudo tomar, por turno, algún descanso, y comer algún rancho caliente.
Cada día el capitán, al medir las alturas de las estrellas con el sextante, quedaba asombrado del andar del buque al comparar unas observaciones con otras, hasta que a los quince días cabales de hacer salido de Charleston, divisó las costas de España, en medio del pasmo y gozo natural de la marinería, que veía ya como se iba elevando una masa de tierra sobre el mar, hasta que pudo verse bien que aquella tierra era el peñón de Gibraltar.”

Curiós va ser que de Gibraltar a Barcelona, port de destí del Pau Sensat, la travessa va durar 25 dies, doncs es van trobar la mar de proa en la resta del recorregut pel Mediterrà (1)
El Pau Sensat va estar registrat amb diferents noms, Villa de Sitges, Maria Soledad, Carbajal i Júlio Orive, també va ser propietat de diferents armadors al llarg de la seva vida i va estar manat per diferents capitans. Veure la cronologia següent.

Cronologia 

Nom
Armador
Capità
1878(4)
Pau Sensat
José Mª Serra (Barcelona)
Salvador Maristany
(El Masnou)

1882(4)

Sucesores de J.M. Serra e hijo Baster Peyrà y Cia

Jerónimo Roldós
(Barcelona)
1889(4)

Enrique Borbones (Barcelona)
Cosme Calzada
(Sant Feliu de Guixols)
1894(5)
Villa de Sitges
Catasus i Cia


(5)
Pau Sensat
Marcelino Jané


1901(4)
Maria Soledad
D.G. Carbajal (Barcelona)


1904(4)

No consta (venut a La Habana)


1907(4)
Carbajal
Vda. de Arias Carbajal (Uruguay)
Bernardo Jardon
(copropietari)
1914 (4)

Júlio Orive
Orive hermanos (Las Palmas)

1914 (4)
Carbajal
Desgüas del mestre Segarra (Torrevieja)








El Pau Sensat l'any 1907 va arribar a les Canàries després de creuar l'Atlàntic amb diferents vies  d'aigua que van fer perillar la travessa, degut al seu mal estat sembla que el capità Jardón el va posar en venda per una quantitat molt petita, sense tenir en compte la càrrega que portava.  Els germans Orive de Las Palmas el van comprar  el que els va resultar una molt bona operació. (4)

A partir d'aquest punt no queda clar on va acabar el Pau Sensat, segons els diferents autors he trobat fins a tres finals diferents, sempre a partir d'aquesta arribada a Las Palmas.
a. El barco és desarborat pels germans Orive i se li instal·la motor per fer viatges a Amèrica el 1927 en front les Canàries li explota el motor i s’incendia, el 1928 és desguassat al port de las Palmas.(4)

b. El bastiment és comprat per utilitzar com a seu d’un club Nàutic de Las Palmas fins que un temporal el va desmantellar. (5)

El Sensat desarborat, seu d'un club Nàutic a Las Canteras1930 (8)
Imatge possible del Pau Sensat avarat a la platja de Las Canteras (8) 
Veure la web de Playa de las Canteras a Las Palmas on es reforça aquesta teoria, també hi expliquen diferents curiositats i anècdotes del suposat Pau Sensat.
c. El barco el compra el mestre Segarra i es traslladat a Torrevieja on és desguassat (4) 

Sigui quin sigui el final del Pau Sensat, es de justícia recordar-lo i tenir-lo present en la memòria com un dels símbols de Blanes i de la feina ben feta.
Pau Sensat, medalla commemorativa del XXI Saló Nàutic de Barcelona
(1) Arturo Masriera, La proeza del Pau Sensat, la Vanguardia 1924-09-16
(2) Emerencià Roig La Marina del vuit-cents 1929
(3) Joaquim Llobet Constructors Navals de l'Ex-Provincia Marítima de Mataró. 1816-1875, 1971
(4) José Huertas Morión, Los últimos Veleros del Mediterraneo 1981
(5) José Maria Martinez Hidalgo,  Medalla del XXI Salon Nàutico La Vanguardia 1983-01-07
(6) L'esta d'or dels garns velers Xavier Moret 1997
(7)Angels Masó, Homenaje a Maristany, La Vanguardia 1998-06-08
(8) http://www.miplayadelascanteras.com/n_items.asp?id=11145&s=3&txt=historias&m=0

diumenge, 14 de desembre de 2014

LA FEBRE DEL MARFIL

A Blanes, en un esmorzar de forquilla d'aquells que es fan al voltant d'una llarga taula els dissabtes al matí, allà on a més de parlar de política i futbol, de vegades surten històries que convé conservar. En aquesta ocasió la narració va venir de la mà de l'amic Jordi Rocafort i entorn de la troballa de les restes d’una embarcació enfonsada a la punta de Santa Anna, i especialment de la càrrega que portava, ullals d’elefant i l'enrenou que va suposar el fet de que tothom va voler aconseguir un d’aquells tresors.
No va ser fins al cap d’uns anys que en vaig treure l’entrellat, llegint el llibre “La llamada de las profundidades” d’Eduard Admetlla, com ell mateix s’anomenava “las experiencias de un pionero de la inmersión”, on l’autor dedicà un capítol a les primeres immersions a la punta de Santa Anna i l’anomenà “La fiebre del marfil”. 
Allà pels anys 60, quan es feien les primeres immersions, la platgeta de la punta de Santa Anna era un dels punts que s'utilitzaven per accedir al fons marí, allí molt aviat s’assolia una profunditat d'entre 15 i 18 metres sense apartar-se massa de la costa. Coincidint amb un curs d'escafandrisme que oferia el C.R.I.S. (Centre de Recuperació i d'Investigacions Submarines), un dels monitors es va apartar del grup per inspeccionar el que semblaven les quadernes de les restes d'una embarcació. Allò que semblava una pila de fustes en estat de descomposició va resultar un munt d’ullals d'elefant.
Reproducció de fotografia de llibre "La llamada de las profundidades" ©Eduardo Admetlla
La febre del marfil, es va anomenar el moviment que a partir de llavors va provocar una corrua d'immersions per aconseguir una d'aquelles peces. Finalment allò va quedar arrasat sembla que a més dels ullals es van emportar tot el que hi van trobar, tant de la càrrega com parts de la própia embarcació, sobretot bales de canó. Pels comentaris fets aquell dia a taula, semblava que molts del veïns del port tenien un ullal d’elefant a casa seva tot i que també hi ha la versió que la Guardia Civil els va requisar tots.
El lloc segueix sent un habitual de les immersions on a més és típic fer fotos de les restes dels canons que pel seu pes ningú ha pogut treure.
Un dels canons de la punta de Santa Anna fotografia de Rafael Boix
No he trobat informació de l'embarcació allí enfonsada, tampoc se si s'ha fet una prospecció arqueològica, però pel tipus de càrrega que portava es podria tractar d'un galeó de l'edat mitjana.

diumenge, 30 de novembre de 2014

L'ES NIELL NO DONA LLUM A LA HISTORIA MARÍTIMA DE BLANES

Aquest any 2014 el Club de Vela Blanes havia convocat la 6a edició del PREMI ES NIELL de Historia Marítima, no s'hi havien presentat treballs i el jurat, per primer cop, tinc entès que no s'ha reunit. Tot apunta a que no hi haurà nova convocatòria.


Aquest premi va néixer l'any 2009 amb la voluntat de fer aflorar la historia marítima blanenca, la idea va sortir d'una conversa amb el llavors gerent del Club Carlos Ramos, amb ell érem sabedors del volum i la vàlua d'esdeveniments i personatges blanencs que en un context marítim mai havien estat suficientment il·lustrats.
Un cop el premi convocat i desprès de les diferents edicions, podem assentir que el jurat encarregat de valorar els treballs ha estat certament exigent en les seves valoracions, el nivell acadèmic dels treballs presentats al llarg d'aquests anys no ha donat la talla i ens a portat a que en les 6 edicions tan sols s'hagi pogut donar un premi accèssit a un document sobre la historia del port de Blanes.
Sense ser-ne expert, estic convençut de que el tema podia i pot donar molt de si (hi ha molta teca). 
"Des dels primers pobladors de Blanes de la societat ibèrica pre-romana, fins els seus successors de de l’imperi romà, l’adveniment visigot, les incursions dels àrabs, el pas dels francs i la posterior dependència feudal han estat estretament lligats amb el mar.
Desprès quan en el segle XIII per tal d’afavorir el poblament i el creixement econòmic, els senyors feudals varen concedir una sèrie de privilegis i llibertats al Port i a la Vila de Blanes.
Durant la guerra dels segadors (1652) Blanes fou incendiat per les tropes castellanes, que arribaren per mar i 300 defensors anaren a galeres.
Després de la guerra de la Successió (1714) Blanes va experimentar un període de gran creixement, lligat a una gran activitat en el comerç marítim, en la pesca, en les drassanes i en la industria (puntes, cordes, suro, botes...). Aquesta important activitat marítima en vaixells a vela, va culminar amb l’establiment d’una escola nàutica per a pilots d’altura, coincidint amb l'època d’or de les drassanes mes importants de la costa nord catalana, fins a finals del segle XIX. 
L’aparició del vapor, les migracions a Amèrica i el conreu de les vinyes van portar la crisi d’aquest sector.
Ja a principis del segle XX, amb el començament de la construcció del port (1914), Les primeres regates amb embarcacions de vela... etc."

La conclusió es que no hem estat capaços de mobilitzar a historiadors que poguessin treballar en aquesta direcció, ni tan sols amb una dotació econòmica generosa, que segons els entesos 3.000 € era més que suficient.
Ja alguns membres del jurat havien apuntat des d'un inici la possibilitat de transformar el premi en una beca que servis per acompanyar un treball dirigit, jo no hi entenc però a la vista dels resultats poder hagués estat bo considerar-ho.
En la darrera edició es va voler donar una empenta creant un premi per a estudiants de secundaria i a la vista està que tampoc ha estat suficient. Penso que en aquest cas la difusió no ha estat suficient, no crec que els estudiants de secundaria facin un lleig a un premi de 500 €.
D'una manera o altre, això evidencia que no ni ha prou en tenir una bona iniciativa i esperar asseguts a que la feina es faci sola, assumeixo la part que em toca, dedicat aquests anys 100x100 a l'activitat esportiva, en el cas del premi Es Niell n'he estat tan sols espectador, i amb la perspectiva del temps veig clarament que calia picar pedra.
Abans d'assistir a l'enterrament del projecte, durant la primavera passada vaig voler donar impuls al nostre premi d'investigació històrica, amb la iniciativa d'organitzar conjuntament amb l'Ajuntament de Blanes unes Tertúlies Marítimes Es Niell amb la idea de fer unes xerrades d'acompanyament al premi, fer unes xerrades informals sobre temes marítims. La proposta va gaudir del suport de la junta directiva i Fonamental va estar la col·laboració de l'Arxiu municipal, de la regidora de cultura de l'Ajutament, del nostre disposat Pplu i especialment del Toni Reyes.


La primera convocatòria va ser un èxit absolut, es va parlar sobre el centenari del port de Blanes, amb una afluència que va superar totes les expectatives i amb un col·loqui que va resultar del tot interessant.



En desconec els motius, però la segona tertúlia, "Dibuixant" El litoral Blanenc: Pintors i Escriptors de casa nostre, xerrada prevista pel 17 d'octubre va estar aplaçada fins a una propera notificació (segons resa a la web del Club Vela Blanes).

Seria bo que el Club de Vela no es doni per vençut i segueixi tossudament treballant per que algun dia el Premi i les Tertúlies marítimes Es Niell serveixin de baula per conèixer millor la nostra historia, està vist que aconseguir-ho no és fàcil, cal treballar de valent però el repte s'ho val.







diumenge, 16 de novembre de 2014

ESP-6, PUNT I A PART

Quí ho havia de dir quan la Júlia, la petita de casa, rondinava perquè no volia anar a fer vela, que amb els anys hagués arribat a formar part de l’equip pre-olímpic espanyol de 470 femení.

Recordo quan em va comentar amb els ulls brillants,..papa, navegaré amb l’Alba en 470, volem intentar la carrera olímpica... La meva intenció llavors era d’aconsellar-la en el sentit de pensar que això és molt difícil, de fer-li veure quants regatistes s’han quedat d’espàrrings sense arribar-hi, amb la frustració que això suposa, però vaig preferir callar i dir-li “Júlia, la decisió és teva, estem amb tu, t’ajudarem en tot allò que puguem”.


La seva il·lusió aquests darrers tres anys ha estat escalar el més amunt possible en un objectiu tan difícil com arribar a participar en unes olimpíades.

El moment de segur no ha estat el més fàcil per a intentar-ho, la situació econòmica de la RFEV, la coincidència amb la organització del Mundial de Santander 2014, ha fet que les ajudes per tirar endavant el seu projecte hagin estat mínimes, tot i així, el seu coratge i tenacitat, junt amb la seva companya Alba, les ha portat fins el més alt. Pràcticament amb una mà al davant i l’altre al darrera han afrontat aquest projecte, ja us podeu imaginar, els pares i poca cosa més, dins d’aquest segon apartat dir que tant la Federació Catalana de Vela, el Jordi Blanch (director Tècnic), el Club Vela Blanes i el propi Juanmi (director esportiu) hi han col·laborat dins les seves possibilitats la qual cosa és d’agrair , moltes vegades ha estat més el suport i esforç de les persones, que realment el recolzament econòmic que ha estat escàs.

Després d’aquests tres anys de lluita sense quarter i arribada l’hora de la veritat, el mundial de Santander, s’ha convertit en un bany de realisme. Espanya no ha aconseguit la plaça pel 470 femení, objectiu principal de l’equip pre-olímpic i amb això el moment de fer balanç, de valorar els més i els menys. En el cas de la Júlia ha hagut de valorar d’una banda el continuar, amb un esforç i dedicació sense límits i a un ritme frenètic cap a un futur incert o de l’altre, pensar en la seva formació, acabar els estudis i deixar un temps en que s’assolin les idees i es puguin afrontar possibles projectes.

Vull catalogar d’èxit el balanç del projecte, per a mí es tracta d’un èxit aclaparador el que han aconseguit l’Alba i la Júlia que s'han col·locat dins de l’èlit de la vela internacional, en la seva primera campanya, Campiones d’Espanya i de la Copa d’Espanya l’any 2013, aquest mateix any no només es van ficar dins de la Medal Race d’una regata com la Christmas Race sinó que van acabar-la segones a mitja eslora de les primeres. Han estat en el rànking de la ISAF com a segona tripulació nacional també en aquesta temporada. Èxit també en la gestió del projecte, amb un pressupost i uns recursos molt limitats han assolit fites que normalment haguessin estat fora del seu avast.


En el projecte personal també un gran èxit, les vivències d’aquests tres anys són d’elles per sempre, quin luxe haver compartit camp de regates amb les millors tripulacions del rànking ISAF, quina meravella poder muntar una balisa en competència amb la millor tripulació del món, sentir l’estrés del darrer minut d’una sortida i fer-ho creuant les proes de la èlit de la vela femenina. Comentar la realitat d’un camp de regates després d’una llarga jornada a l’aigua amb regatistes de primer nivell, sopars amb els millors navegants, millors entrenadors, jutges, yuris, i gent de mar. Avui tots ells amics, això és l’èxit.

Amb permís de l’Alba i la Júlia i amb justícia, cal anomenar l’ànima d’aquest projecte que sens dubte ha estat el Kiku, el seu suport i ajut ha estat el veritable pal de paller d’aquesta empresa, la seva amistat, compromís i generositat han fet possible aquest cúmul d’experiències, vivències i bons resultats, penso que mai li podran retornar el que això representarà en les seves vides.

I finalment d’una manera més egoista, com admirador i fan de l’equip, dir-vos que em sento absolutament orgullós d’aquesta parella, m’han fet viure a mi també grans moments, moments que per a mí esdevindran inoblidables.



ESP6 Moltes gràcies
Oriol Subirà

diumenge, 2 de novembre de 2014

MUNTAR LA PARADETA

No podem dir que en els setanta-dos anys d’història del Club de Vela, haguem estat 71 vegades absents a la fira d’entitats de Blanes, doncs aquest any tan sols es tractava de la 7a edició organitzada per l’Ajuntament, però sí que per primera vegada,  al meu entendre, el club es va mostrar als veïns de Blanes en les mateixes condicions que les altres entitats de la Vila.
Foto Alfred Farré
El repte no va estar gens fàcil, el cap de setmana del 27 i 28 de setembre coincidia amb el tancament del campionat del món de raceboard i per tant va estar un autèntic sacrifici poder muntar la paradeta, estar-hi encara va ser més complicat,  jo mateix me’n vaig cuidar el dissabte al matí, a la tarda entretant es feia el lliurament de trofeus del mundial va ser el meu fill qui es va prestar voluntari per estar al peu del canó. El diumenge l’assumpte encara va ser més accidentat, entre la previsió de mal temps (pluges torrencials) i que el que havia de ser-hi, el sempre disposat Pplu va caure malalt, vàrem optar llavors per retirar-nos i desmuntar a primera hora del matí.

Quan un es proposa una novetat com aquesta, cal que desprès se’n faci una valoració i es per això el motiu d’aquesta entrada. De les 5 hores que hi vaig ser en puc treure si més no aquestes sensacions.
Dir que la gent que hi passejava era majoritàriament de Blanes, en un format familiar, el que representa d'entrada un potencial d'usuaris de les nostres instal·lacions i en concret de l'escola de vela.
Tot i tenir una televisió amb vídeos de les nostres regates, imatges prou atraients, la gent difícilment s'hi aturava, vaig tenir la sensació de que això de la vela i el mar no anés amb ells. Tan sols dues persones, un francès, navegant de La Rochelle, que passava llargues estades en un càmping i una vidua d’un ex-soci que em va parlar amb enyorança dels temps en que el seu marit hi tenia una barca. A ambdós els vaig poder obsequiar amb un exemplar de la història del Club, cosa que van agrair notablement.
Al cap d’una estona, vaig decidir canviar d'estratègia, sortint del xiringuito i atansar-me a les famílies amb fills d’edats entre 6 i 14 anys, i a partir de llavors la cosa va canviar. En aquestes 5 hores vaig poder oferir els nostres serveis ben bé a una dotzena de famílies que varen escoltar amb atenció les meves explicacions i que sense poder parlar de preus, doncs no els sabia, els vaig adreçar perquè més endavant es dirigissin a les oficines del Club.
La conclusió molt positiva, crec que el Club de Vela ha de fer accions en aquesta direcció, no només per la besant comercial, sinó també per relacionar-se de tu a tu amb la gent de Blanes. És curiós, però encara ens miren amb certa distancia o desconfiança. Recordeu allò de que el Club de Vela era qui els havia robat un tros de platja.....
Afegir que és fantàstic coincidir amb gent, que posa a disposició el seu temps en associacions esportives, culturals, d'esplai etc. i encara més amb els que ho fan pensant en els demés, com AECC Catalunya contra el càncer, Associació Catalana Parkinson, Càritas Interparroquial, Oncolliga, Creu Roja etc. a tots ells la meva admiració.

diumenge, 19 d’octubre de 2014

IGPVB REGATA DE FUTURS CAMPIONS (1)

El silenci ha estat el protagonista dels darrers mesos en el Ratxes, potser no tenia gaire coses a dir o estava agafant forces per reprendre el bloc amb energies renovades. Tant és, comencem altre cop amb la intenció de que les ratxes de vent tornin amb voluntat de recuperar les seves carícies.
Desprès de l'èxit organitzatiu que van suposar els campionats d'Espanya 2005 de classe Europe i 2007 de classe 420, com a responsable esportiu llavors del CV Blanes, amb la intenció de tenir una regata referent, ens varem proposar ressuscitar l'antiga regata de Dragons de Blanes en un nou format. Volia que Blanes disposes d'una regata insigne en el calendari internacional. Llavors juntament amb el Juanmi (director esportiu), vàrem optar per classes juvenils, buscar el forat que suposava pensar en esportistes en formació, vàrem descartar el format de classes olímpiques i apostar per classes juvenils, tècniques i de formació, en principi els 420 i Europes, per incorporar-hi  més tard els 29er.
Avui, després de set edicions en aquesta segona era de la regata, el balanç en quant al nivell esportiu no pot ser millor. És molt gratificant mirar els rànquings de la ISAF i veure cares conegudes, regatistes avui consolidats/es que en el seu dia van passar per Blanes participant en el IGPVB.
Avui començarem una sèrie de capítols on anirem descobrint alguns d'aquests regatistes que varen passar per casa nostra, en aquesta ocasió parlarem de regatistes Austríacs.

Lara Vadlau Campiona del món i d'Europa 2014 en 470W, l'any 2010 va participar amb Eli Smolka en 420. Llavors van quedar classificades en 4r lloc.

Tanja Frank 3a al rànking ISAF en NACRA 17, i medalla d'or el 2011 Isaf Youth Worlds com a tripulant de la Lara Vadlau. L'any 2010 va participar amb Valentin Unger classificats 25s en classe 420

El seu entrenador, segurament qui ha forjat aquestes excel·lents regatistes és Tomhas Zajac, que actualment conjuntament amb Tanja, ocupen el 3r lloc en el rànquing Isaf en NACRA 17, un jove Thomas va passar també pel Grand Prix de Blanes en les edicions 2008 i 2010.